VII En Biel de c’as Ratuli

Dibux original d’en Tolo Güell poc abans de mori- In memoriam.

Capítol final de sa Rondaya d’es frare y la Mare de Dèu de Lluch

”On s’esplicà lo de sa pujada d’es Güell a Lluch a pèu”

Varen essê añs de devossió y de feyna, sa gent anava puntualment de vespre a veure a la Mare de Déu, y a costruirlí es séu temple.

Com tot s’acaba, un dematí calurós d’es més de Gost, s’escoltaren unas veus melodiosas que baxavan d’el Cèl, sa gent marevellada mirà cap amunt, mentras un còro d’angelêts vestids de blàu devallavan per una escala de llum, cantand y alaband a Déu!

Sas òbras d’es Monestèri de la Mare de Déu de Lluch, finalment, s’havían acabadas!!
Va sê en aquell matex istant que la Vèrge María se trasformà y pujà ets escalóns de l’altà vestida com una Réyna Imperial, tenía que presidí es Monastèri més maravellós costruíd may per ets hòmos y sas dònas de Mallorca.

En aquell matex instant, subjugads per sas veus d’ets Àngels d’el Cèl, es pobble mallorquí, emossionad, caygué de joneyóns alaband a Déu y a tota sa séva Cort celestial, donand tots per bòna sa feyna féta, ¡sas grassis a l’Altíssim y prometent fidelidat etèrna a la Mare de Déu de Lluch!

De llevonses ensà, es Monastèri ês un llog de preregrinassió de tot es pobble de Mallorca, com axí ha estad y axí serà p’es seggles d’es seggles. Amén.

Y vos demanarêu, que va sê d’aquell pastorêt que nomía Lluc y d’en Ramón, es frare barbud que caminava per sa sèrra de Tramuntana, acompañad de na Blanqueta una cussa de ca raté.

Per lo que fa en es frare Ramón, después de sa trobada emb la Mare de Déu, se dedicà a convertí infèls, arriband a sê molt conegud a tot lo mon d’es seu tems, tal va sê sa devossió demostrada qu’avúy en díe, s’el considéra un gran mèstre, un dottó illuminad, un mallorquí que va viure fa molt de tems a Mallorca, París y Algé; y que va fundá juntament emb el réy Jaume II, s’Universidat de Miramà a Valldemosa, una de sas priméras d’el mon… Ês considerad com es fíy més ilustre qu’ha donad sa nostra tèrra.

Díuen, qu’en Lluc o Mohamed, aquell morêt que feya de pastó esclàu, es darré descendent d’es mòros que un pic varen habità Mallorca, encara ês ben viu, y qu’el porêu veure, si vos hi fitxàu bé, gordand ouveyas per sas tèrras d’Escórca…

No porêm acabà aquesta històri, sênse xerrà d’es mols de miracles que dêsde llevonses ha fét la Mare de Déu de Lluch, d’es seu Monastèri, hon han tengud llog moltas de curassións milagrosas, ex-vots y attes de fe. Mallorca està plena de gent que reconêx a la Vèrge com sa séva Santa més estimada. Y es maravellós de veure, com la Mare de Déu, recentement ha fet un altre miracle, ha volgud qu’es séu pobble sigui un, y que no importa si sou ric o pòbre, pêrque tots som iguals devant d’el Señór, sa nostra Señora ha fet un miracle devant d’es nostros pròpis uys; Élla ha volgud qu’un pobble que va sê capàs de costruí un Monastèri per alabà es séu nom, y també una carretéra emb un sol vespre, per adorà en es séu Salvadó, tórni a demostrà en el mon, mols de seggles después, que encara es viu y està unid, qu’ês valent y solidari y que amés són sa bòna gent mallorquina!

¿Y com ha estad possibble qu’el Cèl hagi fet un miracle tan gran? Idò, salvand sa vida d’una nina petita, d’una criatura innocent!

Si teníu tems, jo vos ho contaré, tal y com a jo m’ho contà, són pare, en Tolo Güell, un personatje qu’avúy tots conexêu, y que a las hòras no éra més qu’un simple amo o encarregad d’un bar de ciutad…

“Aquell díe sa méva fíya jugava emb un sifón, còsas d’al·lots, sênse sabre com ni perquê, se va sentí una esplosió, molt y molt forta, aquélla maleída botélla va esplotà, y si no va matà a sa méva fíya, va sê pêrque Déu no va volê, per intervensió divina. Sa gent d’es Bar, espérand lo pitjó, just de veure com sa meva fíya havía sobreviscuda, sênse ni una escarrinxada, deya:

-Axò ês un miracle, anêm tots a Lluch a pèu, anêm a donà sas grassis a la Mare de Déu! Aviad, ni un ni dos ni tres, sinó tot un pobble se va posà de de bell nòu dret, volían donà grassis en el Cèl; va néxa un sentiment de germandat y solidaridat, se va despertà es cò de sa gent, ¡tornà un altre pic sa mallorquinidat! axí y tot que ja havían passad mols de seggles, ¡es pobble mallorquí havía tornad néxa de bell nòu!

¡Es pobble tornava a està unid, anirían de vespre a adorà a la Vèrge María! ¡Tenían que tornà a costruí, emb mitjàns de fê y ciment d’alegría, es temple més hermós de tota sa cristiandat, es Monastèri de la Mare de Déu de Lluch!

Ês axí y no de cap altra manéra, que avúy en díe a una fétxa ben señalada tot es pobble mallorquí surt de vespre de cap a Lluch, per donà gràssis a Déu y per axécà atta de sa voluntad de tot un pobble, d’està juns, visquend emb pau y harmonía per tota s’eternidat…
Fi.