VI En Biel de c’as Ratuli

Rondaya d’es frare y la mare de Dèu de Lluch

Es frare s’els mira a tots y lis diu:

Idò ara, si volêu sabre sa resposta, tambè haurêu de desfé s’encantament de sas pédras de Lluch!

-Lo que síguiga, lo que síguiga, díuen dimònis y bruxos, que ja tenim es cap que fa fum de tant de pensà y no porem més.

Sabs si vos rentasiu de tant en cuand, com l’hauríeu trobada a sa resposta, y tampoc feríeu tanta de pudó com feys, ni oló a sofre podrid, au idò, jo vos ho dig:
-Es s’aygo! ¡que cuàn més y més rentas més bruta quéda!

En Genefàs, no s’ho poría creure, de tanta rabi que tenía comensà a mollà calapots, serps, dragóns y sergantanas per sa boca, mentras es dimònis y bruxots se tiravan p’en terra flastomant y rojjand…

-Ara vos tòca a voltros cumplí emb lo estipulad, heu de partí d’Escórca ara matex, a partí d’aquest matex istant, asso ja es tèrra sagrada, y ja no’y caben ni dimònis ni bruxos, ¡també tornarêu sas pédras en personas!

-Hem promês desfé s’encantement i axí heu ferêm, però res hem dit de ferhó ara matex; aquests sortilègis duran més de mil añs y ningú hey pod fé res, axí que haurêu d’espérà…

Noltros partim d’aquesta tèrra que quéda sagrada, pero no t’olvidis que mos tornarêm a veure, aquí no s’acaba aquesta històri…
Emb sa coa enmitj de sas camas, dimònis, dimonièl·los, dimoniarros, bruxas y bruxos,
partiren d’Escórca, per no tornarhí pus may més, y axí ês y serà fins en es final d’es nostros díes…

Per desgrassi, sa fétxa etzatta d’aquets fets no quédà registrada, per lo que a díe d’avúy no se sab quin serà es díe en que sas pédras de Lluch se tornaràn personas… Espérêm tots emb pau y resinnassió cristiana…”

En Ramón Llull aquell ilustre frare, axí y tot de s’ètsit incuestinabble d’havê convertid es territòri d’Escórca en un lloc sagrad, sênse porê espérà sa resurrecció de sas pédras, sabía que necessitava molta de gent per costruí es Monestèri de la Mare de Déu de LLuch, y que si Déu volía escoltà ets Àngels cantand, se tendría que fé molta de feyna…

Tres mésos va viure l’hòmo a una còva que tenía llogada prop de San Salvadó, menjand pa i aygo, amagad de tot contatte emb essers humàns, demenand a l’Altíssim una resposta…

Tal éra sa séva devossió, qu’es vespres, per agradà a Déu, en penitènsi, se donava
corretjadas a s’esquena, fins a fersê sang… finalment un bon díe, Déu va trobà que ja n’hi havía pròu de sacrifissi, y axí va sê que a sa dematinada, sortind es frare a passetjà es canari, mentras feya sas sévas feynas, va veure com es sol illuminava el mon, quédand inmèrs dins d’aquella llum matinéra….

-Ja’u teng! Digué… si tots ets hòmos fan feyna de díe, tems tendràn per fé es temple de la Vèrge de nit!!!

Dit y fet, ni un ni dos ni tres, sinó tot es pobble de Mallorca, aviad se va dirigí de vespre en romería de cap a sas montañas d’Escórca, a Lluch! a costruí es Monestèri qu’havia manat Déu!. Gent de Ciutad, de LLuchmajó, de Campos, d’Andraitx, d’Inca, Caymari, de sa Pobla, d’Alcudi, de per tot arrêu, tan aviad com tocaven las nòu d’es vespre, partían hòmos y dònas de cap a sa feyna, uns duyen arpellots, gavilàns, xadas, altras pédras, arrèus, tota classe d’hormetjos de costrucció, ben aviad es camíns y caminòys de sas nits de Mallorca s’illuminaren emb entorxas, ningú se volía quédà a ca séva, tots espéravan sa salvassió etèrna, qu’elzhí havía promês es frare…

La Vèrge María, tampoc va quédà enréra, y éra curiós de veure com Élla, y altras dònas, donavan aygo a n’es caminàns, o com emb sas sévas pròpis mans preparava es sopà a sa gent qu’anava arriband, se feyan sopas de carboné, o de trampó, frit de matansas, arròs brut, escaldums, sobrassadas, ensaimadas, ningú sab com s’ho feya, però ets aliméns may no’n faltaren…

Seguéx… ​