Rondaya de sa sobressada y sas ensaimadas
Cuarta part
Es més de Jané se varen celebrà sopàs de germanó per tota s’isla, a hon tothom hey va està convidad; se varen torrà sobrassadas, botifarróns, camayots y xuyas, y també hey va havê pa y ví per tothom. Y aximatex també hey va havê ensaimadas per tots.
Tal va sê s’ètsit d’aquéllas priméras festas, que sa tradissió las ha fétas durà fins a n’es nostros díes, axò sí, se varen cristianisà, y sinó ja me dirêu; ¿quê té que veure es ball de bot, torrà sobrassadas y menjà ensaimadas emb honrà a n’es Sans?
Passava es tems y maldement s’ètsit incuestionabble y a n’es matex tems inesperad de sa conquista de s’isla de Mallorca, hey havía cuolca còsa que no’stava com correponía; es cuynés reyals n o conseguían trobà sa fórmula original de sa sobrassada y ni d’un bon tros sa de s’ensaimada.
Per mólt qu’eu intentavan no sortía igual. El réy d’Aragó ja n’estava ben preocupad, si no porían trobà sa recetta, de res lis valía sa conquista de s’isla. Va passà mólt més tems, añs pentura, fins que un bon díe, aquell bon Réy, mentras passetjava per devant d’es séu nòu palàu, va trobà un homonêt que li va dí:
-Vos convendría arribà fins a Capdepéra.
El Réy qu’éra un bon creént, va pensà que pentura aquell aparegud tengués rahó, y sênse encomenarsê a Déu ni a sa Mare, ja’l tenim emb tota sa séva reyal comitiva de cap a Capdepéra.
Mentrastàns, n’Abu’Abd Allah Muhammad, Cadí de Menorca, se va donà cónta de que un gran esbart de gent estava a punt d’arribà devant sa costa de Ciutadélla.
(Una curiosidad antes de continuà: heu de sâbre qu’en aquell tems, sa gent considerava es canal que separa sas islas de Mallorca y Menorca, com un ríu, y que no va sê fins móls d’añs después d’es que vos cónt, que, un al·lot de Felanitx mólt espavilad que nomía Tòfol de Son Colóm, va ficà es dit dins s’aygo, la va tastà y amollà sa séva famosa frasse: – ¡Mum pare, axò ês aygo salada!…
Aquest descubriment tan simple, va fé que, tirand d’es fil es cartógrafos d’es final de s’Edat Mitja, poguéssin endivinà com ês realment es Mediterrani, y demostrà sênse cap dutte y per sempre, que Mallorca es una isla y que Menorca n’ês un’altra. Per cèrt d’aquélla matéxa època ês sa “sobrassata”, una imitassió italiana de sa nostra sobrassada, sênse sal ni coló, no’s mesté ni testarlâ.)
Però continuiguêm emb sa nostra històri: En vista de sa pròtsima arribada d’es conquistadós a sa costa de Capdepéra, a Menorca aviad se va reuní es Gran y General Consêy d’es mòros, volían considerà sa situassió.
-¡Mos prendàn es formatje! -deyan uns.
-Aquests cristiàns són bons al·lots, però menjan mólt y són mólt llépols -deyan altres menorquíns- ¡s’ho menjeran tot!
Sas discusións éran cada vegada més pujadas de tò; cap menorquí volía pèrde es séu tresò més estimad: ¡es formatje!
