Rondaya de sa sobressada y sas ensaimadas

Tercera part

Y qu’ês axò vermêy? -se demanavan es soldats- parexen botifarras, però no, no ês lo matex…

Va passà més d’un’hòra sênse que ningú s’atrevís a tastà aquell menjà, ni tansols a tocarhó.

Es mòros ja’stavan ben preocupads y se tocavan es cap de nirvis temend lo pitjó. Es cab d’una estona, un tal Justiniano de las Fuentes, un soldat de fortuna de Salamanca, va dí:
¡Sobre las brasas, asadas, coño! (me sab gréu s’espresió, però es castellàns xèrran axí de gruxad.)

-¡Es clar, sobre, assades! -Diguéren ets aragonesos.

Ben aviad varen tastà tots aquellas priméras sobressadas, hon tothom en va quédà mólt satisfet, en menjaren fins que no en va quédà cap ni una, tant ês axí qu’a n’es final ni tansols se molestavan a torrarlâs, ¡se las menjavan cruas! Después pégàren a n’allò altre, a lo qu’avuy en díe se conexen còma botifarróns y camayots (me sab gréu, però ningú m’ha sabud esplicà may d’hon vé aquest nom tan estrañ) Es pastissos de saím sí que varen durà poc, es cla, tampoc no les havían tastadas may a sas ensaimadas.

Sa veritat ês, que quédàren tan conténs, que móls d’hòmos fins y tot se posaren a ballà kotas y boléros; varis mòros també se sumaren a sa festa, però no en provaren gens d’quell menjà, ja qu’estavan advertids qu’éra un animal impur.

Desgrassiadament, entr’el réy cristià y es Sheik no’y va havê cap convèrsa, no lis va donà tems a res. Londemà dematí demunt las dotze, no’y havía manéra d’aturà aquell exercit, ni el Réy ni ningú hey porían fé res. Tothom a una sòla veu cridava:

-¡Volêm més sobra-assada! ¡volêm més sobra-assada! ¡anêm a Medina Mayurga! ¡volêm sobra-assada!

Altres, es més llépols també cridavan: ¡Volêm ensaimadas! ¡volêm ensaimadas!
Maldement qu’es temporal encara no havía minvad del tot, lis donava igual, no varen tardà gayre es barcos a xécà àncoras emb el Réy a devant de tot y ja els tenim de cap a Santa Ponsa. Just emb arribà desembarcaren per seguí a pèu cridant tots a una sòla veu: ¡volêm sobra-assada!, ¡volêm ensaimadas!

Tan aviad com es mòros de Ciutad véren arribà aquélla algaravía de gent emb cañas de pescà, cridand com energúmenos, ¡ja’u creg que n’agafaren de po, més aviad qu’acorrensos se tancaren tots dins murada tremoland còma pollêts.

Es soldats d’el Réy, que no entenían res continuavan cridand y donand voltas, volían entrà dins Medina Mayurga per menjà sobra-assadas, y es mòros cuand més cridavan es cristiàns més po agafavan, y axí varen està gayre bé tres mesos.

Finalment, una nit de cap d’añ, un traduttó no jurad que se nomía Avèl·lí, va dí a n’es mòros que lo que volían es cristiàns, éra menjarsê es porcs, afegind mal traduíd, qu’es porcs éran élls. Es mòros, que ja n’estavan ben tips de veure com aquélla gent descontrolada donava voltas a sa séva ciutad cridand y enarboland cañas de pescà; ja vos porêu imaginà sas quigarèl·las qu’agafaren, varen partí com si tenguéssigan un coêt dins es cul, abandonand pertenènsis y dobbés, no en va quédà cap ni un de mòro dins Ciutad; jurand tots que no tornarían may més an aquélla tèrra de sacrílegos y caníbals. Déxàren s’isla en mans d’es cristiàns, colsevol còsa antes de que no s’elza menjassin.

El réy Jaume I se va quédà mólt sorprês d’aquesta attitud, fins y tot eu considerà coma una pròva de pòca hospitalidat per part d’es mòros.

Axò va passà es derré díe de l’añ de 1229.

Ja dins sa ciutad de Medina Mayurga (nom que totduna varen traduí per Ciutad de Mallorca, per no canvià gayre sas còsas) el Réy, va manà sacrificà tots es porcs, trutjas, porcelletas y porcellíns que se varen trobà, manand a continuassió a n’es séus cuynés que preparàsigan aquéllas delicis que tant lis agradavan.

Es més de Jané se varen celebrà sopàs de germanó per tota s’isla, a hon tothom hey va està convidad; se varen torrà sobrassadas, botifarróns, camayots y xuyas, y també hey va havê pay ví per tothom. Y aximatex també hey va havê ensaimadas per tots….