Rondaya de l ’amo de sas cinc gallinas
Rondayas
Axò éra y no éra, fa mólt, mólt de tems, -comensava madò Xisca- com cada dematí,
demunt las sis, en Gòri Garrigo enllestía sa séua soméra, na Brida, a n’es carretó per anà a fé feyna de jornalé a Son Tróncos.
Just emb arribà, encenía un fog a un fogó de pédras, que ja tenía preparad, y emb cuatra verduras, un poc de pa, aygo, òli y sal abastament, se feya unas bònas sopas de carboné, per berenà.
Aquell dematí, a n’es matex tems que se feyan sas sopas, va comparexe una bruxa vestida de gitana: – ¡Bon díe Gòri, quina oloreta més bòna que fan aquestas sopas! ¿Que las pug tastà?
-¡Au, sèu y mênja Lluissona!, gayrebé axò ês tot lo que me quéda. -digué en Gòri, mentras li ofería un bon plat de sopas a sa bruxa.
-¿Y que t’ha passad, Goriêt?
Ay gitana!, que me som quédàd viudo emb cinc fiyas y dos fiys, a ca nostra ja no tenim res
per menjà. Sas méuas fiyas se moren de fam, y axò no’s tot, es méus fiys, que m’havéssin
pogud ajudà, s’els ha enduyt el Réy per servirló.
-¡Au va!, qu’axò no’s res, jo t’ajudaré… -digué sa bruxa.
-Ja me ferías un bon favó, si fos cèrt..
-¡Au idò!, però has de fé tot lo que jo te diré: cuand arríbis a ca téua, lo primé qu’has de fé ês costruí un galliné, cuand l’hàgigas acabad, hey ficas sas téuas cinc fiyas a dedíns, encara que protéstin y plòrin, las has de tancà ben tancadas. M’has de dú un bossí de ròba de cad’una d’éllas, qu’estígui ben plena de suó, y jo que som mitja fada, faré un encantament y se convertiràn emb gallinas, d’aquesta manéra, emb un poc de blat y aygo, las podràs mantení vivas, fins que síguin grans… Axò sí, domés tú y jo hem de tení una clau d’es galliné, no l’hasd’obrí may, per cap rahó ni una, ni tampoc ningú n’ha d’està temud…
En Gòri va quédà entusiasmad emb sa proposta, tan aviad com arribà a ca séua, va comensà a costruí es galliné y just cuand acabà: ¡per endíns al·lotas!
Sas fiyas d’en Gòri, comensaren a cridà y cridà, pêrque no entenían lo que feya són pare, que cuand las va tení ben suadas, lis va fé trèure sa ròba, per durlâ a ca sa bruxa.
-Ês p’es vostro bé -deya són pare a sas séuas fíyas- no’u de passà gens de péna, ara
manjarêu y beurêu, tot lo que volguêu.
Emb sas fiyas plorand y cridand dins es galliné, sênse mirà enréra, en Gòri Garrigo, va gafà na Brida y per amunt un altre pic, cap a Son Tróncos. Just emb arribà, ja’stava espérànd na Lluissona:
-Avúy vespre matex has de tornà a ca téua, ahón trobaràs sas téuas fíyas dins es galliné, ben contentas y felissas, manjand blat y sênse cap plò ni un.
En Gòri no las tenía gayre seguras, frissava pêrque fós de vespre. Tan aviat com tocaran las nòu, arribà a ca séua a corrensos a veure com sas séuas fíyas s’havían convertid emb uns pollêts preciosos, tal com havía dit sa bruxa. Ja no s’hauría de preocupà pus may més p’esséu futur, emb un poc de blat y aygo, totduna se convertirían emb unas dònas fortas y hermosas.
Seguex…
Seguex…
