“L’amo en Biel de c’as Ratuli”

Mi abuelo materno, con su voz ronca, su barba blanca de payes antiguo, hombre de mil batallas, ya vencido por la tierra dura y seca “d’es pla de Mallorca”; en las noches de invierno, junto al fuego, nos contaba sus rondayas, cuentos a veces inventados o tal vez no, sus palabras con sabor mallorquín, a la tierra balear, las que algunos quieren cambiar por otras, merecen un respeto y un lugar en la tierra que él tanto amó, la de nuestros antepasados, pues son la propia identidad de todo un pueblo.

Hoy al cabo de tanto tiempo, he decidido publicarlas, esperando que el lector pueda apreciar, como es de verdad el idioma mallorquín, el mismo que reconoció el Gobierno de España en 1926, “sa nostra llengo”, y al mismo tiempo, agradecer el esfuerzo de S’Acadèmi de sa Llengo Baléà, y a mi buen amigo Mikèl Garau, que tanto me han ayudado en recuperar la autentica voz del pueblo Balear.

“Rondaya d’es frare y la mare de Déu de Lluch”.

Primera part..

Ja fa molta d’estona, com deia es padri, hey havía un frarêt barbud y magra, que no era frare, y que nomía Ramón, an aqui lo que més li agradava éra serví a Déu, un hòmo sant qu’avàns havía estad pécadó…

Aquell díe encara no havía cantad es gall, sortí emb sa séva cussa na Blanqueta, cap hon li havía manad Déu…

Éran es tems hon a Mallorca hey campaven a lliure, dimònis, dimonièl·los, bruxos y
bruxas; que justament aquells dies teníen copad es territòri de lo qu’avúy conexêm com Escórca…

Caminand poc a poc, aquell bon frare arribà devòra d’una possessió, hon hey veu un
gigant, qu’éll mentres emb una ma sembrava abres, emb s’altra se menjava un bon fritêt de matansas, que li havía preperad sa séva santa dòna, o un cavall sensê si venía en es cas…

-Uep!, bon díe tengàu señó gigant, ¿que me donaríeu una mica d’aygo?

-Uep, idò bon díe, señó fràre -li d i u es gigant- aygo t’en donaré per tú y per sa téva cussa, que s’animalêt no en té cap cupa de res, y ja que m’has caygud bè y qu’avúy estig de bònas, també te donaré una cuarada d’aquest frit que m’ha fet na Bèl.

-Alabad sía Déu -diu es frare- mentras parava sa ma esperand es frit…

-I que fa un frare per aquestas tèrras de dimònis?

-Déu m’ha enviad an aquest llog a sercà un pastorêt, però no m’ha dit ni que nom, ni com ês, ni hon ês, ni tampoc perquê…

-Un pastó conêg que nom Lluc, es pastó que víu a Lluch…. (Aclarassió: Lluc ve des llati lucius-lluminos, o en hebreu huracà, també potsé un nom propi: Lucas en forasté; en canvi.

Lluch ve des llati lucus = bosc sagrad, per si teníeu cap dutte…)

-En Lluc?

-Y qu’ets sórt? ja t’ho som dit, tothom eu conêx, però te costarà molt arribá hon ês.

-Axò no importa, m’ho ha manat Déu y teng qu’arriba sía com sía, maldament tengui
qu’atrevessà tot l’infèrn.

-¡Tú l’has dit, heuràs de travessà l’infèrn y lutxà contra es dimònis y també contr’es bruxos y sas bruxas!

-Au idò, moltas de grassis señó gigant, que jo ja li som copat, y digaulí a na Bel, sa vostra dòna, que molt bò ês es frit, y mèm si a lo milló qu’en tendríeu una mica més, per fé es camí…

-Au partêx frare, y no me tòquis es nas, tira per andavant en bona hora, y no demanis miracles, es frit es per jo… ah, y emb sos dimònis, procura anà molt en cónta, que no són bòna gent.- diu es gigant.

En Ramón agafa ets atepíns y ja li es partit de cap a Lluch; aviad se fa de vespre, y emb axò que veu una fogatéra prop d’un endrêt conegud com sas Cometas d’es Mors; sa nit ês espessa y se senten renòus de per tot… éll axéca es cap y vet aquí que veu un esplêt de bruxas voland damunt d’una granéra, éllas totduna que van arriband devòra aquell fog, se trèuen tota sa ròba y quéden ben en pel.
Seguèx…