Capitulo undécimo: Na Catalina de plassa

seguex.. Y adiós tèrras d’Ervissa…

y adiós qui quédarà
qu’es mòros ja mos n’endúan
may més no podrêm tornà.
Y sa mare las cridava
de devòra de la ma
Ay mamà no mos cridêu
domés mos feys turmentà.
Y es cap de coranta díes
a Ervissa varen tornà.
Són pare cuand las va veure
va caure y se va’cubà
y elza va parà sa taula
per si volían menjà.
Sa priméra paraula que diguéren:
y ahón ês sa màmà
Menjàu, menjàu fíyas méuas
sa vostra mare no vendrà
pêrque sa vostra mare
ês morta y enterrada
que se va morí d’es disgust
de cuand voltras vos n’anarêu.

Per Nadal, escrivía sas séuas glòsas a demunt d’una estampeta de la Vèrge, la donava emb una ma a n’es séus parroquiàns, esperand s’aguinaldo emb s’altra…

Sa veritat ês, que vivíam dins sa misèri més absoluta, teníam pòcas o cap comodidat; un llum de carburo, un parêy de matalassos de cli emb sas séuas corresponéns xinxas y pussas, un pitxé de vidre, una cuyna de carbó mal ventilada, que per encendrerlâ havías de bufà y ventà a n’es metéx tems, que omplía de fum tota sa casa, tampoc ês que tenguéssigam mólta de còsa per cuynà…

A pésà de tot érem felissos, parêx sê que sa fam te fa més fort o no te déxa veure sa misèri…

Mu mare, Déu la ténguiga a la Glòri, sempre va lutxà còm’una lleona per trèure sa nostra famili endevant.

Es séu segón embaràs sí que va sê dolent, rojjava moltíssim, se quéxàva d’es roñóns, ajeguda dins es llit casi tot lo díe, emb fébres altas, ni tansols tenía forsas per sortí a n’es carré.

Jo’u feya tot, cuynà, sempre lo metéx, patatas bollidas emb bacallà o òus emb patatas, per sopà, lo de sempre, un rovegó de pa emb llet, may som estada una bòna cuynéra, tampoc som millorad gayre…. adamés tenía que rentà sa ròba a devall es pont de sa Riéra, planxà, escurà, fé es llits, en fin, cuydà de tothom.

En aquella època, abatud pe’sa nostra situassió, mun pare s’en va nà distanciand de sa famili, va comensà a beure, va déxà sa feyna, se passava més tems a n’es bar qu’a ca nostra.

En aquella època, abatud pe’sa nostra situassió, mun pare s’en va nà distanciand de sa famili, va comensà a beure, va déxà sa feyna, se passava més tems a n’es bar qu’a ca nostra, fins y tot va comensà a jugà a sas cartas, deya qu’eu feya per noltras, pêrque tenguéssim una vida milló, espérànd que una fortuna que may va arribà, canviàs tota sa nostra vida. Fins qu’a la fi, un bon díe va desaparexe de sas nostras vidas, mos va déxà totas sòlas.

Lo cèrt ês, que s’estava matand a éll matex, no volía veure lo qu’estava passand; cuand hey pens se me vénen sas llàgrimas a n’ets uys, vatj sê mólt injusta emb éll, a n’es fóns, no éra més que un pobre trasto, un glosadó, un poèta, a n’es qu’el mon li venía gros…

S’arruxada d’aquell díe sí que va sê de bon de veres, una tronada esquinxadora va anunsià es comensament d’es diluvi universal, s’aygo entrava a ca nostra, sênse que sas parêts féssin res per posarí remêy, vatj córre fins a n’es finestró de sa cuyna, volía evità que sa sopa d’ay, que ja bullía, se fés mal bé, éra tot lo que teníam, però no’y vatj arribà a tems, aquell bròu maravellós, se va juntà emb s’aygo, se disolgué fins formà part de sa metéx’aygo, que ja baxava fend cortina, sa tempestad s’eu va’ndú tot navegand fins juntarsê emb la ma.

Seguex…