Rondaya de sa sobrassada y sas ensaimadas
Per cèrt, y xerrand d’un’altra còsa, estig ben segú que tots heu sentit s’històri de sa conquista de sas tèrras de Mallorca, y també lo de Menorca per sas tròpas d’el Réy Jaume I. Tota una epopèya plena de batallas êntre mòros y cristiàns, lutxas desesperadas, hòmos valéns lutxand fins a sa mort, sacrifissis sênse fitas, etc. etc.
Idò bé, segóns aquesta segona versiò, una històri que no’u ês, d’axò res de res. Sa veritat ês qu’el réy d’Aragó cuand éra mólt jovenêt, un bon díe d’es més de Setembre, va sortí per la ma emb so séu iot y sa sév’escòlta a pescà llampuga. La ma mediterràni pod essê mólt perillosa; emb unas hòras, elza va agafà un temporal de tramuntana que poc a poc elza va dú fins a San Tèm (en aquell tems, tèrra habitada de mòros com tothom sab).
Ês ben cèrt y vera, que cuand es mòros varen veura aquell estol de barcos, sas cañas de pescà lis varen parexe llansas, y pensaren quéra un etzèrcit invassó. Fins y tot es cèrt qu’el Réy qu’estava ben maretjad, va havê de desembarcà juntament emb altres amigs…
Fins aquí casi res que dí emb s’històri oficial. Per un’altra banda, també es sabud qu’hey va havê una trobada emb un mallorquí anomenad Alí de sa Paloméra, no per xerrà de sa situassió política y militar de s’isla, segóns s’ha dit (axò sería ridícul y dudós), sinó per convidarló a sopà.
Y vos demanarêu: ¿Perquê voldría colcú convidà a sopà a uns estrañs? Ês mólt clà:
s’intensió d’es Sheik (cap d’es mòros) éra sa de tení una convèrsa emb el réy cristià, asseguds pèu bax taula, seguind sa costum d’es grans señós, per axí, d’aquesta manéra, esbrinà si éra fattibble fé un tratad emb sos cristiàns, colsevol còsa con tal de porê fé més gros es séu harem, que d’axò se trattava y no de cap altra còsa. ¿Quê vos havíeu pensad?
Lo que no s’ha dit may ês, qu’el réy En Jaume I va acettà aquéxa convidada per duas rahóns cèrtas; sa priméra, pêrque no havían pescad res, y sa segona, que tenían fam. Axò sí, de passada, com bon aragonês, va pensà qu’ademés s’estalviaría éll es cost de donà de menjà a tots ets hòmos de sa sév’escolta.
Cuand es mòro va sâbre qu’el Réy acettàva y que serían dèu mil es convidats, s’envà endú sas mans a n’es cap. ¿Hon trobaría manjà per tanta de gent y en tan poc tems?.
Es Sheik d’es mòros se va dirigí de cap a Fornalutx a veure a sa séua terséra dòna, na Fàtima, una dòna grassa ben disposta, emb mólta de pitéra, de mitj’edat que ja no li servía per allò d’ets enamorads, però que sempre l’havía ajudat, ademés d’essê una bòna cuynéra, sa milló de totas.
¡M’has d’ajudà! -li va dí es mòro- tenim dèu mil cristiàns a sopà avuy vespre, y si no lis pug donà un bòn tibèri, no sé gayrebé lo que mos pod passà a tots… Aquesta gent afamagada escapàs de colsevol còsa…
