Rondaya de sa sobressada y sas ensaimadas

Capitol final

…… Sas discusións éran cada vegada més pujadas de tò; cap menorquí volía pèrde es séu tresò més estimad: ¡es formatje!…

En Mustafà ben Haissa, més conegud com en “Al Manurki”, nebod d’es Cadí y personatge mólt decidid en cuestións internassionals, va enrecordà una còsa:

-Jo conêg una dòna que mos pod ajudà.

S’ha de dí, que después de lo passad a Mallorca, na Fàtima va sê refuada injustament p’es séu hòmo, segóns díuen, per havê donada carn d’animal impur a n’es seus convidats…. La pòbra se va havê de refugià a Menorca, a víure a ca sa séva germana na Benissa, quinta dòna d’aquest “Al Manurki”

Tan aviad com es menorquíns varen escoltà es relato de na Fàtima, y de com élla totassòla havía enganad a n’es cristiàns fendlós menjà carn de porc per sopà, y de com a tots élls lis havía agradada, pensaren que pentura élls podrían fé lo matex, salvand axí es séu formatje.

Cuand finalment es cap de dos días de marxa, el réy Jaume I y es séus, varen arribà a sas costas de Capdepéra, ja’y trobaren un grupo de missatjes moros menorquíns per convidarlós a sopà:

-A las dèu heu de tení fog encês y gent a sa taula -lis diguéren, seguind sas istruccións de na Fàtima…

No mos fa falta repetí lo matex, se varen sacrificà vèrros, trujas, porcéllas y porcellíns (por cert, hon més trujas se trobaren va sê a n’es Mercadal), carn capolada y altre vegada dins es budells, també prebe bord y sal (que no trobassin prebes de cirereta, esplicaría que sa sobrassada de Menorca, de vegadas ês una mica més dólsa que sa de Mallorca).

A las sèt d’es decapvespre partiran vint barcos de sas costas de Ciutadélla de cap a Capdepéra. Duyan dèu quintals de sobrassadas, tres de botifarróns, duas de camayaots y també, per descontà, més de dèu mil ensaimadas.

Ben en punt a las dèu, es cristiàns ja tenían encesos es fogueróns a tota sa costa de Capdepéra. Just veure arribà aquella manjaròla, quédàren mólt satisfets, y ês ben cert que no’y varen trobà cap diferènsi êntre sa sobrassada mallorquina y sa menorquina (cla, ês sa matéxa).

Aquell vespre se va tornà a cantà y ballà, fins y tot móls d’hòmos grans y fors (que ja havían estad tems enréra a San Tèm, menjand sa sobrassada y sas ensaimadas de na Fàtima) ploraren de gust coma nins petits; tornaren a ballà un’altre pic, kotas y boléros.

Sas dònas qu’havían omplids es budells s’afagíren a sa festa, y emb sos séus cabêys tapads emb un mocadó, y es séus vestids de falda ampla, res tenian qu’envejà a sas nostras pagesas d’avuy en díe; ballavan y ballavan y ben aviad ja éran éllas sas que manavan, y axí balla qui balla, hey varen està gayrebé fins que va claretja es día siguient. (Heu de sâbre que, segóns sa costum estabblida en aquell acontexement, tant a kotas com a boléros, sempre són éllas sas que comandan. Teniuhó en cónta si volêu aprende a ballà). Un’altra curiosidat: cuand
arribaren sas sardanas, el Réy va manà que tots iguals o aturava es ball. Sas dònas obeíren de mólta mala gana, acostumadas com ja estavan a manà. Pentura per aquesta reyal órde, d’el tot desafortunada, a sas Islas no ha estad may mólt populà es ball de sas sardanas…

Aquesta vegada sí qu’hey va havê una trobada entr’el réy d’es cristiàns y es d’es mòros, firmandsê en aquell atte es famós Trattad de Capdepéra, que ja conexêu tots, hon ademés de lo que se díu, heyà un altre trattad secrêt, on se reconêx que sa sobrassada y sas ensaimadas són tan mallorquinas com menorquinas per sempre més. (Añs después, el 1235, s’hi varen afagí ets ervissêncs, que, gràssis a sas séuas relassións de germandat, varen conseguí sas matéxas recettas).

Finalment, aquell matex vespre, na Fàtima va veure reconeguds es séus mèrits, y va obtení per reyal enomenament es títols de Marquesa de sas Sobressadas, y també es de Contesa de sas Ensaimadas, (aquests títols nobiliaris, se varen perde siggles después, per no trobarhí cap traducció a sas Córs Castellanas) a més de docentas monedas d’o que li donà es réy cristià.

Aquesta gran cuynéra, va morí en pau y sênse fiys a n’es setanta cins añs d’edat, assegudeta a una cadira, en es portal de ca séua, sênse havê gastad un sol sòu d’es que li donà el Réy.

Díuen que, espérànd inutilment es perdó d’es séu hòmo, que no tornà pus may més emb élla.

(Segóns quins historiadós, se pênsa que va morí lutxand contra un soldat de fortuna que volía ferló cristià, o tal vegada sòci d’el Barsa, vés a sâbre…

Añs después, el Réy, va manà escríure es fets de sa séva conquista, y se varen fé unas crònicas emb versió oficial com se pod notà ben diferentas a tot lo sotseíd realment…

Ês necessari afagí, còma prova d’evidènsi cèrta y fidedinne, de que tot ês axí com jo vos dig; es fet cèrt y provad, que inclús avúy en díe, siggles después, són móls es forastés que vénen a sas Islas, y lo primé que díues ês:

¡¡volêm sobrassada!!, ¡¡volêm ensaimadas!!

NÒTA: Y vos demanarêu: ¿quê té que veure tot axò emb so formatje? Idó res, d’es formatje menorqui ni’n xerraren! ….

Y fins aquí som arribat, si vos ha agradat aplaudiu, y si no, callàu y no diguêu res!

Y axí acaba aquesta rondaya d’en Biel de C’as Ratuli.

Gabriel Carbonell Sastre