Capitulo seis: Na Catalina de plassa

Decreto de Autonomía de las islas Baleares, cambió la lengua balear por la catalana, condenando a la desaparición la lengua vernácula de todo un pueblo, sin justificación, propuesta electoral previa, consulta de ningún tipo, referéndum, motivo cultural, sin contar en ningún momento con la opinión del pueblo: Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como….

Seguex… Na Catalina de plassa.

Són tantas sas històris que mos contà madò Xisca, que podríam escríure un llibre, y no l’ompliríam ni fins a sa mitad… lo que sí ês ben cèrt y segú, ês, que solíam està hòras y hòras escoltandlà. L’enrecord emb aquella falda llarga y negra, emb so séu mariol·lo blanc, inmaculad com sa néu, emb unas puñetas brodadas, un parêy de calsas, un mocadó a n’es cap, unas espardeñas, emb so séu devantal de retxas amplas, a més d’un pentinadó gris, fet a ma, una calenta esquenas, qu’en aquell tems estava mólt de mòda êntre sas señoras majós.

Sant Juan es Bautista

Es díes de diumenje, agafava sas séuas joyas: sa creu de Malta, dos »cordoncillos» acabads emb una creu, un medalló d’ò, sa botonada de sa màniga, sênse que may li mancàs es relicari de Sant Juan es Bautista… Ben endiumenjada y orgullosa, s’agafava d’es bras de mèstre’n Bièl “barralé”, anavan plegads a’scoltà missa de dèu, después baxavan fins a n’es rentadó municipal, domés volían veure la ma, sas barcas d’es pescadós, o es pont de Sa Riéra, emb sa Catedral de Santa María a n’es fóns, may no anavan mólt més enfòra, com si es séu mon s’acabàs allà matex; com si sa porta de Santa Catalina d’Alexandría encara etsistís.

Sas festas y se feyan revel·las

Aquesta rutina canviava, si a n’es téàtro se representava cuolca funció, o cuand venían sas festas y se feyan revel·las, aquells díes, obría es séu canterano, y se posava un antic mantó de Manila, es que li havía regalad sa séua germana, eu s’ho colocava just demunt de sa metéxa ròba de cada díe d’un sol gesto, emb sa séua figura, conseguía sê sa més elegant d’es barri, fins y tot s’atrevía a ballà cuolca boléro, maldement de sa séu’edat, sempre éra élla sa qui manava a n’es ball. En es derrés tems va plegà una malaltía a n’es cap, y poc a poc comensà a olvidarló tot… cuand finalment es séu cervell se va apagà, ja no conexía a ningú. Aquélla dòna tan estimada, va morí sênse porê enrecordà ni tansols quí havía estada…

Guinèa Ecuatorial

Avúy aquells personatjes entrañabbles d’un barri antig, qu’encara etsistêx, me vénen a sa memòri; en Pére Timoné, en Norat, en Juan »pistoleta», en Sebastià »mòro», en Bièl Reynés, en Tòni »forasté» o en »Lluissito» que, per dissimulà, es pòbre se va volê fé missioné; fa poc que som sabud qu’el mataren uns negres a Guinèa Ecuatorial… però sobretót na Llussía, aquélla nina de pel vermêy, es méu gran amó platònic, sa que ni tansols un pic emb sa vida me va volê mirà; fes lo que fes per élla, jo may vatj etsistí… amigs y coneguds, perduds dins sa nit d’es tems, qu’avúy revíuen a n’es méu cervell… Perdonàu, m’estig posand un poc melancòlic, serà pe’s’edat, ja me sab gréu; continuêm emb sa nostra històri, sa qu’avúy mos interéssa… Tenía tems, y mólta de curiosidat, axí que vatj entrà a n’aquell téàtro ressucitad, anque domés fos per veure aquella recostrucció, ningú me va dí res. No me va sorprende gayre, es téàtro éra tal y com jo l’havía imaginad, vatj pujà a s’escenari y me vatj sèure a un tauló d’andami…

Seguex…