Capitulo cinco: Na Catalina de plassa

Efemérides: El Estatuto de Autonomía de las Islas Balear cumple sus primeros cuarenta años, como cada año, los políticos celebran la desaparición de la lengua vernácula del pueblo balear y su sustitución por la del pueblo de Cataluña…

Na Catalina de plassa

.. Asseguda a n’aquest metéx banc de pédra, aquí ahón hey som jo ara, a n’es méu costad vetx sa sombra de madò Xisca, emb so séu ca raté, en »put», més véy qu’élla metéxa, es pobre no se movía ni poc ni gens si élla no li deya. La vetx mirandmê jugà a sa plasseta, emb so méu cavallêt, fet d’una granéra véa y un tros de tela de dol fermada a n’es cap, un retày que mu mare, qu’éra modista m’havía donad per jugà. Cavalgava emb éll, com si fós es més valent d’es cavallés, per amunt y per avall, emb un’espasa valenta, que no éran més que duas fustas, una llarga y una curta, fermadas emb una corda de fil d’empalomà, aquélla, eu porêu ben creure, éra s’arma més mortífera que nigú se pod immaginà, no’y havía ni mòro ni cristià, que se me reistís… o emb sa méua baldufa retxada »na curta», sa que tenía sa corda rompuda, fermada emb un núu qu’havía fet mum pare; axí y tot de que ja no éra lo metéx,
aquell artefatte se poría tornà mólt perillós; un ferré amig li havía baratada sa punta, per un’altra de fèrro esmolad. Es jog consistía emb apuntà a sa baldufa d’es compañéro, si sa méua la tocava a un punt etzatte, sa destròssa éra inevitabble, ¡y havía goñad!, s’alternativa éra qu’es contrincant eu fés antes, an aquest cas éra jo es qui se quédàva sênse jugueta…

Un català de Figuéras

Éra sa viuda de mèstre Bièl »barralé», un català de Figuéras, de pòcas paraulas y caminà tranquil. En aquell tems, formavan una de sas pareyas més entrañabbles de tot es barri, élla de figura alta y elegant, un poc ajupida, emb sos pels ja de coló de s’argent; éll un poc més baxêt, més aviad magre, que sempre la mirava y escoltava embabaíd, afirmand emb moiméns de cap, com si tot lo qu’élla deya fós lo més cèrt del mon. La record còma sa padrina de tots es nins y ninas de Santa Catalina. Durant móls d’añs va etzercí de mèstra d’escòla particulà, a ca séua. Cuand morí es mèstr’en Bièl, va comensà a decaure, es dos derrés añs de sa séua vida, emb prou feynas sortía a n’es carré, tenía una malaltía a n’es cervell y també a n’ets òssos, que no la déxàva caminà. A lo derré sa malaltía va porê més, y déxà de donà classes.

Es decapvespres, se seya a una cadira de fusta, encordada emb espart, just devant d’es séu portal o dins ca séua, a n’es llum d’una antiga làmpara d’estil colonial, emb sos pèus dins una camilla, emb brasé de carbó encês, tapada fins a n’es nas emb una flassada de coló vermêy. En aquell tems, es dissattes a s’hòrabaxa noltros anavem tots plegads a vorerlâ, (may som tengud cla, si éra pe’sas històris que mos contava, o p’es berenà de pa emb sobrassada…) lo que si m’enrecord, ês, que vivía a sa plasseta, a n’es costad d’es molíns, a una planta baxa, de parêts emblanquinadas emb portas y finestras pintadas de blau. Cuand feya mólt de fret, encenía sa ximenèa y mos reunía a n’es séu redòs, per contarmós històris o rondayas, pod sê inventadas, o pod sê que no…

Seguex:

Gabriel Carbonell Sastre