Na Catalina de plassa, aquella qui ven es pa...

Preámbulo de la Constitución Española: Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

En Baleares los políticos ni siquiera han leído el preámbulo de su propia Constitución, no protegen la cultura y la lengua del pueblo balear, todo lo contrario, la han condenado a muerte, la han prohibido y la han cambiado por la del pueblo catalán.

Seguex … IV Na Catalina de plassa

Avúy, móls d’añs més tard, cuand sa méua vida ja s’acaba, assegud an aquest pedrís, devòra de s’igglesi de Sant Matgí, espérànd sa sortida d’es méu net d’una »escoleta» pròtsima a n’es téàtro Ma y Tèrra, (que com ja sabêu, ha’stad tancad móls d’añs) hé tornad enrecordà aquella nit a tèrras estrañas, aquella emossió de germanó, cantand y brindand, tot m’ha trasportad a n’es méus tems de joventud… Poc a poc, som pogud tornà sentí, sa vertadéra oloreta d’es Jonquêt, ensumà pex trèt de la ma, sa vida marinéra, de cuand la ma bañava es molíns…

No mólt enfòra, assegud a n’es sol, pug veure, emb s’immaginassió, es Patró Damià Barceló, aquell antig mariné que va pèrde es séus dos fíys a la ma, una gran desgrassi qu’el déxà marcad de per vida. De sas hòras d’aquell gran capità, amo de mil temporals, no’n quédà res, domés un véy que mos mira indiferent… Com cada díe, de bon dematí, ja dú móltas d’hòras gordand es restos de s’orgullosa »Tramuntana», sa séua barca de bòu, estampada y trèta de la ma, varada demunt es moll; sa derréra singladura, ja sênse abre ni timó, ni velas ni glòri, emb sas xèrxas qu’es tems ha prodid, rompudas per antigs péxos desesperads.

A éll domés l’interéssa sa distansi, la ma, vigilà s’horizó, y axí hey estirà fins qu’es roñóns aguàntigan. De tant en tant, emb moiméns cansads pe’s’edat, s’axéca poc a poc, vol arribà derréra sa caseta, ahón es pescadós guardan xèrxas y bòyas. Ara escup en tèrra indiferent, emb un moiment típic d’antig mariné, junta es dit gros emb so dit de señalà, pinsa sa llósca de sa boca, y com si havés costruíd una mannífica catapulta la tira a terra, ni tansols li fa falta apuntà, emb realidat no’yà hon trià. Cuand se sent jugé, se fa netas sas mans emb sa tela d’uns calsóns de pàtina brillant, pròva evinent d’un’antiguedat adquirida; después, emb un moiment automàtic de sa ma dreta, encara bañada, se pentina es cuatre pels blancs que li quédan; aquells tems no són es nostros, sa natetja no’s cap prioridat… Faltan hòras per essê es vespre, com cada díe, se torna a sèure a n’es matex recó, no té altras feynas, mira s’horizó emb uys perduds, espérànd inutilment sa tornada de sa vela blanca, com si sercàs una resposta, que sab ben bé, ningú may ja no li donarà…

S’antig barri de pescadós, encara conserva un’atmósfera mólt espéciàl, com si es tems no’gués passad. Si volêu férhí una passetjada, no vos costarà gayre, trobarhí cuolcúns tipos curiosos de pell teñida p’es sol de sa Mediterrania, són es séus antigs habitàns, pescadós y pescadoras, pexetés y pexetéras, enfeynads com sempre, anand y tornand, mentrastàns es jovent juga a n’es carré emb una pilòta de pedàs, y sas mares fan sa ròba neta devall d’es pont de Sa Riéra… Més tard, a s’hòrabàxa, vorêu còm sas velas blancas navegan, vòlen arribà a aygos més tranquilas; ets hòmos tórnan a ca séua.

Ês hòra d’escoltà havanéras d’enamorads nostàlgics, cantadas a n’es costad de sas barcas, emb una gavina que, voladora, voltetja per la ma…

Gent humild y pòbre, que víu una vida qu’avúy en díe, a noltros mos pod parexe idílica, encara que vos pug ben assegurà, éra mólt, mólt dura. Tenían lo que tenían, y axò tenía que bastà, pêrque no conexían res més. Vivían de mala manéra, a casas emb teulas de fang mitjas rompudas, que no’lz aislavan ni d’es fret, ni de sa caló, ni tampoc de s’aygo. Sa séua éra un’etsistènsi humild y dolenta, com sa de móls d’altres d’aquéll’època, ahón si no éras ric, no tenías dret a res….

Seguex…