Capitulo siete: Na Catalina de plassa
Efemérides: Año 1995, el PP se da cuenta de que el pueblo balear no acepta el catalán como lengua oficial, se resiste a estudiarlo, incluso a hablarlo… la solución: El presidente Soler, se apodera del léxico del idioma balear/mallorquín, la lengua vernácula, y por arte de magia lo convierte en catalán.
Problema solucionado, la normalización lingüística. Un acto vomitivo de prepotencia, infamia, incultura, humillación, prevaricación, traición al pueblo, dictadura… El Partido Popular celebró con un acto institucional en un teatro de Palma, el cumplimento de su programa de entrega de las islas balares al independentismo catalán.
Seguex: Na Catalina de plassa, escrit emb llengo baléà…
Pentura eu vatj somià, o pod sê que fos una realidat, lo que sí ês ben cèrt, ês, que no sé com ni d’hón va sortí una dòna mólt hermosa, que poc a poc se va dirigí de cap a jo, me mirava fend sa mitja, com si ja mos coneguéssigam de tota sa vida, o pod sê m’estigués esperand… se va atracà y se va sèure a n’es méu costad, es séu sonríure m’enamorava, duya un vestid blanc, llarg fins a n’es pèus, y a n’es cap una pamèla d’es matex coló, emb móltas de florêtas blancas, a més d’un cinturón blau nuad a derréra, tenía uns cabêys de coló dorad, y es séus uys éran com el cèl, me vatj sentí estirad per aquella dòna, de sa séua veu, d’es séu xerrà mallorquí, suau y melós…
-Aquell díe s’estrenava sa zarsuéla, »Foc y Fum», que ja havía estada representada tems enréra a Ciutadélla, emb mólt d’ètsit, per cèrt… sas fadrinetas, com jo metéxa, solíam attuà damunt d’aquest metéx escenari, un díe fend de pastoretas o s’altre de señoretas, per un sòu, que ja no m’enrecord, si éra d’un o dos cèntims, y qu’ademés may se cobravan.
-A jo m’havían donada es papé de na Francisca, sa protagonista. Sa veritat ês qu’a n’aquell tems, com ara, si volías manjà, o comprartê un vestid tenías que fé feyna de valent… Somiava sòmits may viscuds, somiava sê com la Bella Otero, attuà a n’es Folie Berger de París, sê com sas grans attríus que sortían a n’es diaris, sa gran ballarina, cantà, ballà, attuà per un púbblic entregad, tenía cualidats, dêyan que jo éra mólt hermosa, podrí’havê’stada una gran attríu…
¿Que? Ah, sí lo de sa cansoneta… lo de Na Catalina de Plassa, ja’y arribarêm…
Pod sê sorprênguiga sâbre, que sa méua no va sê una vida de grans aventuras, axí y tot y si m’ho permêts, jo t’ho contaré…
Disculpa que no m’hàgi presentada avàns, jo som na Catalina Pons Mari, per unas circustansis, vatj néxe a Son Torrélla, una possessió de Santa María d’es Camí, díe 24 de Mars de 1881; a jo, a n’es méu barri me deyan »Sa franseseta», pêrque parexía estarangéra.
Sa fíya majó d’En Pèp, un menorquí de Ciutadélla y Na Coloma, un’ervissênca mimada, de casa rica. Mun pare éra un pescadó d’ofici, povil y esgarrad, cuand moriren es séus pares, quédà sêns’un llog fitso per víure, anava embarcad de port emb port, donand voltas per tota es Mediterrani… De caràtte poc responsabble, li costava mólt prênde decisións. Va conexe a mu mare a un d’es séus viatjes a Ervissa; per élla, éra es primé hòmo que se li atracà, totduna va quédà enamorada; sa séua desgràssi va sê, que la déxà embarassada antes de casarsê. Aquest fet y sa diferènsi social, el feyan irrenconciliabble emb sa famili d’élla, gent rica y estufada, de s’alta burguesía ervissênca, que may porían està d’acord emb so séu matrimòni.
Tan aviad com s’endonaren cónta de que sa séua fiya més estimada, s’havía de casà embarassada de mun pare, un trist pescadó, no volguéren sâbre res. Es dos varen havê de pagà es prèu més alt p’es séu amó.
