Capitulo nueve: Na Catalina de plassa
Incongruencias de los políticos: Tanto PP como PSOE llevan cuarenta años financiando y fomentando el independentismo catalán en las Baleares, hablar de conflicto con Cataluña por pedir la independencia, no tiene ninguna lógica, tras lograrlo, obviamente le seguirán Baleares y Valencia, esa es la hoja de ruta acordada con nuestros políticos. ¿De qué se extrañan ahora?
Na Catalina de plassa, escrit emb llengo baléà.
….. y una garantía p’es propietari.
Es cap de tres añs de manà duas bistis y de llaurà unas cuantas vegadas sa finca d’es señós, mun pare va decidí que fé de pagês no éra lo séu, un bon díe se va cansà y partí de cap a Cuba, a sercà fortuna…
Éran tems dus pe’sas dònas que se quedavan totas sòlas. Mu mare, que no’vía rompud un plat may, ademés de tení que cuydà de jo, tenía qu’entrecavà, sembrà, coí oliva, mel·las, garròvas, fé formigués, feyna a s’hort, pasturà, fins y tot llaurà, muñí y fé neta na Torta, una vaca que madò María, sa madòna, mos déxàva, per que jo tengués llet, sa pobre vaca ja éra mólt véa, donava llet cuand volía, tampoc éra cuestió de reclamà res…
Ets amos, mos déxàren un casetó emb mitj d’es camp, no teníam aygo, y encar’avúy m’enrecord d’aquellas caminadas interminabbles, per anà a sercarlâ a un pou de sa finca, la treya emb una corda emb corriòla y un poal, que pesavan més que jo, a la pagesía s’edat no’s may cap escusa per fé sas feynas més duras… Va sê un tems du y no vatj tení cap infansi…
Havían passad cuatr’añs cuand mun pare va tornà, igual de pobre y d’abatud, jo ja ni’l conexía, per jo éra un véy de cara agre, que may xerrava y que si’u feya més hauría valgud qu’havés estad callad de tantas flastomías com amollava, o que no’gués tornad may, tenía es cò rompud, ademés de mólt de gèni, axí y tot, vatj pensà qu’es mals tems s’havían acabads, éll sabría lo que s’havía de fé; per una nina petita, sa figura de són pare ês sempre un refugi segú que dona estabilidat y bénestà a sa famili…
Anava ben errada, de tant de tayà caña, es pòbre vengué ben tocad, malalt d’unas fébras tropicals, qu’el déxàvan ajegud a n’es llit durant díes…
A n’es poc tems, déxàrem Son Torrella, y mos mudarem a viure a Ciutad, a Santa Catalina, a una planta baxa pròtsima a s’igglesi de San Matgí, aprofitand qu’éll havía conseguid una feyna, d’arregladó de xèrxas a n’es moll. Per desgrassi, allò va durà poc, per colca rahó que no hé sabud may, se quédà sênse feyna y perdérem tot lo poc que teníam… A éll l’empresonaren tres mésos, y varem tení que mudarmós a una barraca de pescadós abandonada, just a n’es costad d’es molíns d’es Jonquêt.
Sa séua malaltía no’l déxàva fé segóns quins oficis, es cap d’uns mésos va conseguí un contratte emb un’orquestrina, que ja no m’enrecord si se deya El Arrabal o Los del Arrabal, un grupo de músics que durà lo que durà.
Jo qu’en aquell tems acabava de cumplí es vuyt añs, vatj formà part d’es séu espettàcul, una nina vestida de pageseta, que cantava y ballava a demunt d’un escenari improvisad, un cafè de barri convertid emb téàtro per unas hòras. Mun pare tocava una bandurri y jo cantava cansóns, sas qu’havía’prês de ben petita a la pagesía. Goñavem un parêy de monedas, sempre sa voluntad, ademés l’amo d’es cafè mos convidava a sopà (sa milló part sempre la gordavem per mu mare).
1 pensamiento sobre “Capitulo nueve: Na Catalina de plassa”