Na Catalina de plassa, aquella que ven es pa…
“Efemérides: Se cumplen 40 años en que el pueblo balear fue segregado, secuestrado, avergonzado y expulsado de la democracia, traicionado por sus propios políticos que, sin propuesta electoral justificativa, sin consulta popular, sin ningún tipo de referéndum, y porque les dio la gana, decretaron la muerte inmediata de la lengua vernácula y vehicular y la sustituyeron por una propiedad de la gente que vive al noreste de la Península Ibérica, alegando que les gustaba más y que al ser un acuerdo estatutario, no se necesita la opinión pueblo…. Este asesinato cultural, sin precedente en el mundo, excepto en caso de guerra, protagonizado por el Parlamento Balear y avalado por el Tribunal Constitucional de España, es conocido como: Estatuto de normalización lingüística de las islas baleares, y lo conmemoran los políticos cada año, el día 1 de marzo”
Segona Part : Na Catalina de Plassa
Vos porêu imaginà un decapvespre d’es mes de Desembre, passetjand emb bòyra espessa per un carreró de Lòndon? Después d’acabà es méu turno d’ajudant de renta-plats a un hotel, pròtsim a Hyde Park (ja ni m’enrecord que nomía), anava jo de tornada de cap a sa méua pensió, caminava a las fóscas, emb sas mans dins sas butxacas, mort de fret, tapad fins a n’es nas, aquélla boyr’espessa no me déxàva
veure ni un pam enfòra, una nit que feya po a sas criaturas; a s’ambient encara se porían sentí es crids d’angusti d’aquellas dònas assessinadas, un siggl’enréra, per Jack es destripadó, fins y tot se poría intuí sa presènsi d’aquell mal nescud, amagad a derréra d’es pròtsim fanal de gas, ¿sería jo sa séua pròtsima víttima? Es llog y s’ambient éran es metéxos… estava mort de fret, pensand que tot aquell sacrifici, pod sê més endevant, tendría una recompènsa »si aprêns inglês tendràs el Cèl goñad», m’havía dit mum pare, avàns de partí emb aquell avión de Spantax, que feya més po de volà que sa metéxa boyra de Lòndon…
No frissava géns per arribà a s’antiga mansió vittoriana, de fatxada pintada y tornada pintà, sempre d’es matex coló, blanc fosc, emb aquéllas parêts d’un papé qu’ets añs ja’vían fet pèrdre tot indici de tintura o de dibuxos; generosament sustituíds per tacas d’homitad, y cuolca bitxo amagad, a més d’una qu’altra òbra d’art d’anteriós estodiàns, qu’havían déxàda costansi de sa séua virilidat »artística», lo únic que li quedava a n’aquell edifici ruinós, y de mala mort, éra es títol pompós, que li havía donad es séu attual propietari, Mr. Amed Benhaisa, un britànic d’origen indi »The Sherlock Holmes Royal Hostal». Emb cap inversió havía convertida aquélla ruína, emb una residènci d’estodiàns, un’habitassió per cuatre y
baño compartid êntre sis, a prèu d’Hotel de lutse, »breakfast not included» tot mólt britànic…
Com som dit, aquell díe, es tems y s’ambient feyan més po que compañía, fins y tot es martellêtx d’un antig cartell d’es tems de sa segona guèrra mundial, que deya »Let us go forward together» amb s’imatge d’es Premier inglês, Sir Winston Churchill, emb so séu homburg, (bombí) desdibuxad p’es plòure y es tems descorregud, repicand una y un’altra vegada contra un fanal, com’una campana sênse batày, aumentava sa sensassió de compléta soledat, no se veya ni se sentía ni una sòl’ànima, ni tantsols cap d’aquells »policeman» de Scotland Yard, que segóns se díu, passetjan sempre per tot… Sa méua única alternativa, va sê entrà a n’es »White Swan», un antig Pub, de pareds de fusta, pintadas de vermey inglês y
adornadas emb símbols de s’antiga colònia britànica, ademés, y per supost, es retrato de la réyna Isabel II qu’eu presidía tot. Me sentía totsol a un país estaranjé, sêns’amigs ni nigú conegud.
Tot fey’oló a cervéssa barata, a »chips and fish» (péx emb patatas fritas). Cuand vatj entrà, ni tansols me miraren, no éra es primé pic… me vatj sèure a sa barra d’es bar, a n’es costad de na Miss Margaret, una coneguda habitual d’es pub, que ja formava part d’es mobiliari… una dòna de mitjan’edad, teñida de ros, grassa y emb mólta de pitéra, que me mirava com qui mira a un escarabat que s’ha d’esclafà emb so pèu; »putas emigràns», segú qu’eu degué pensà, li vatj tornà sa mirada emb sa metéxa cortesía, afegind un moiment de cap jugé, a modo de salutassió, allò la va animà, li va enrecordà quin éra es séu ofici… – »hello darling», va dí emb un sonriure fals, pujand pitéra, mostrand una boca desdentada, de morros pintads
de coló vermêy carmesí, a n’es matéx tems que s’acostava de cada pic més emb aquélla immensa bolla de carn véa, sa méua attitud de girarlí dissimuladament s’esquena, per no ferí es séus sentiméns, la va fè entendre que jo no éra cap client d’aquella nit, totduna va desistí de cualsevol altre acostament.
