(IV) En Biel de c’as Ratuli

(IV) Rondaya d’es frare y la mare de Déu de Lluch

“¿Qui ês, qui quand més sa renta més brut està?”
En Genefàs y tots es séus, que no éran molt llargs de gambals, per molt que pensavan no arribavan a endevinà; se deyan; ¿com es possibble que una còsa cuand més se renta més bruta està? Axò ês un doy, no té ni cap ni pèus. Es cab de tot un díe de pensà, en es final no lis quédà més remêy que rendirsê y demanà sopas:

-Has goñad maleíd frare, ¡no’u sabêm! Ja m’hos diràs qu’ês, si es que tú heu sabs, que noltros ja no porêm pensà més….

-Y clà qu’heu sé, y bé que vos o diré en tornà, y si a las hòras no’u sabêu, serêu voltros qui no podrêu tornà pus may an aquesta tèrra, que quédarà còma sagrada, en es servissi de Déu, nostro Señó.

Fet, beneytarro, si guañas ferêm lo qu’has dit, però si perds, també perdràs sa téua vida… Bròu de bruxa!, ¡Brou de Bruxa! Promês quéda!! Promês quéda!! Mos menjarêm aquest frare! …varen repetí tots es dimònis y bruxos; espérand trobà sa resposta avàns de que tornàs en Ramón, tampoc poría ser tan difícil…

Y ja el tenim, un altre pic, a éll, y a sa séva cussa na Blanqueta, cap a sas tèrras de Lluch.

No havían caminad ni duas hòras, cuand tròban un hòmo véy que feya de pastó, que li diu:

-Bon díe tengui aquest señó frare.

-La pau de Déu, nostro señó, sigui emb tú bon pastó, ¿sou vos per un casual en Lluc?

Sí qu’heu som, jo matéx, per servirvós a Déu y a vos; per cert señó frare, avàns de continuà, ¿que me podríeu dí si ploura? teng sas ouveyas amolladas y me convendrà
reconarlas per si plòu?

Si cau aygo d’el cèl ês que plourà- contestà es frare, fend sa mitja, afegind emb cèrta
condescendènsi…-assò ês sa feyna d’un altre frare que no som jo…

Mentras sopavan de lo poc que tenían, es pastó li esplicà d’hon éra, y pêrque gordava éll sas ouveyas en aquell llog tan sagrad.

Resultà sê qu’en Lluc, éra un mòro cristianisad y batiad de bell nòu, qu’en réalidat nomía Mohamed, sent éll es darré descendent d’ets almohades que vivían a Mallorca, avàns de sa Conquista d’ets aragonesos d’el Réy Jaume I.

Segóns sabía, sa séva mare va sê na Latifa, una dòna mòra molt rica que va morí de mala manéra a Farrutx, mentres fugía d’es cristiàns. Díeun es registres perduds, qu’aquest morêt va sê trobad y duyt en es Monestèri de Santa Margalida de Ciutad; recoíd emb santa caridat, per sa Priora d’es Convent, Sor Catelina de Torrella, cuand domés tenía dos mésos, criad emb amó y temó a Déu, el venéren còma pastó esclàu, en cumplí es sis añs d’edat, segóns éra costum en aquell tems…

-Qu’heu vengud a veure a la Vèrge María?

Seguéx….

La gramática Balear:

Desde que Ramón Llull allá por 1250, escribió sus novelas populares en el idioma vulgar del pueblo, el que se escuchaba en las calles de Palma de Mallorca, los primeros trazos del lenguaje popular “ escrito ”… son muchas las gramáticas del mallorquín, o balear, que se han editado a lo largo del tiempo, son las normas y usos para la representación gráfica del idioma balear, en sus modalidades de mallorquín, menorquín o ibicenco, y también son muchos los diccionarios, relatos y poesías publicados…

Sin querer olvidar ninguna, podemos citar las gramáticas/diccionarios de José Dameto en 1498, Benito Español en 1500, Jaume Arnau en 1515, Juan Pastrana en 1533, Juan Fiol en 1616, Alexandre Ros en1652, Antonio Balaguer en 1723, Pedro Cayetano en 1734, Juan Facundo Sureda en 1734, Ramón Fortuny Puigdorfila en 1739, Nicolás Ferrer en 1758, Antonio Portella y LLumeal en 1762, José Rámis Rámis 1763, José Tugores y Sanglada en 1767,Pedro Figueres y Tomás en 1772, Juan Roca Vicente en 1776, Francisco Febrer Cardona en 1780, Juan Fiol Estades en 1782, Juan Ramis y Ramis en 1785, en Francisco Pelegri Mulet en 1809, Antonio Cervera en 1812, Francisco Mayol en 1821,Juan Bautista Nicolau en 1830, Juan José Amengual en 1835,Julio Soler en 1858, Juan Vanrell Nadal en 2005, Mikèl Garau y Rosselló en 2018, o el primer traductor electrónico balear-castellano de Mikèl Garau y Rosselló en 2022.

Por cierto, el insigne lingüista, filólogo y editor menorquín Don Francesc de Borja Moll i Casasnovas y su hija Doña Aina Moll Marqués, ambos muy vinculados al mundo catalanista, declararon una vez, que no existe ninguna gramática mallorquina…. La evidencia es innegable, aunque a veces los sabios son bastantes despistados, ¿pero tanto?, por no hablar del “Govern de les illes Balear” …. o de sas Islas Baléà que decimos en mallorquín.