(III) L’amo de sas cinc gallinas

Rondaya

Just t’ho demanaré un pic més: ¿Ahón són sas nostras germanas?

-¡No’u sé! -contestà sa bruxa.
Tant aviad com va’vê acabad de dirhó, en Matéu, que no’n tenía cap de manía, va’gafà sa séua espasa, y li obrí sa panxa de part a part.

-¡Amèm, si axí t’enrecordaràs!
Sa bruxa emb sos budells per defòra, pensand qu’allò no arribaría gayre més enfòra, eu va continuà negand tot, mentras cridava: – ¡No’n sé rês de sas vostras germanas!
En Matéu y En Juan, qu’estavan un poc cansads, s’asseguéren davall d’una figuéra a’sperà.

-¡Ja t’enrecordaràs, cuand vénguigan es gorrións a picartê es budells!
Na Lluissona, per mólt que li picavan ets aucells, no deya res, pensand que pentura siría pitjó si xerrava. Axí, hey varen està més de sèt díes y sèt nits, élla emb sos budells a l’ayre, ets aucells picand, y es dos germàns asseguds devall de sa figuéra. Fins qu’a lo derré, com no poría sê d’altra manéra, sa bruxa va dí:

-¡Sas vostras germanas están ben vivas, y si me prometêu no matarmê, vos diré ahón són!

-Tens sa nostra paraula de que no’t matarêm; ¡xèrra idò bruxa!, ¿ahón son?.

-Antes baxaumê, que ja teng tota sa sang a n’es cervell, y ni tantsols puc xerrà.

-Una vegada entèrra va continuà: – Sa veritat ês que, vatj baratà sas vostras germanas, per uns pollêts, aprofitand qu’es vostro pare ês ben beneyt, y las vatj vêndre a n’en Camutdell, es dragó que víu a Sa Dragonéra…

Sé qu’estàn bé, pêrqu’encara no fan es pês per manjarselâs, a pésà de que a sa majó, na Maddalena, ja li falta poc…

Domés escoltà allò, més aviad que de préssa, es dos germàns tornaren a pujà demunt es cavalls, no sêns’antes tornà a pénjà a sa bruxa, emb so cap per avall y es budells a defòra, y partíren a las totas a sercà es dragó, a presentarlí batalla; tenían que rescatà a sas séuas germanas.

Dos díes y duas nits varen està es dos valéns, cavalgand sêns’aturà, fins qu’a la fi arribaren a San Tèm… Just arribà, emb mólta de sort, afinaren una de sas séuas germanas duguend aygo d’un pou; poc a poc, emb tota sa precaussió d’el mon, se li acostaren…

¡Margalideta! -digueren emb veu baxa-, som en Matéu y en Juan, es téus germàns, tornads de sa guèrra, hem vengud a salvartê d’es dragó maleíd que vos té presonéras, a tú y a sas altras germanas, mos has de dí a hon són…

-Idò, ja vos porêu entornà per hon heu venguds -va constestà élla-, y li porêu dí a n’es nostro pare, que pío, pío. Aquí estam totas mólt bé, y no fa falta salvarmós de res.

Es dos germàns s’estrañaren d’aquesta resposta tan inesperada, totduna volguéren esbrinà més cosas; volían sâbre, còm estavan de bon de ve sa séuas germanas. Es cap d’un’estona no mólt llarga, ja’stavan tots reunids.

Seguéx