(II) L’amo de sas cinc gallines

Rondaya

Es dematí siguient, tornà en Gòri emb na Brida a Son Tróncos, per veure a sa bruxa y per donarlí sas grassis pe’s’ajuda, y ademés d’entregarlí sa clau d’es galliné, com havía promês.

-Has de tení ben en conte qu’ets òus que posaràn sas téuas fiyas, cuand sigan gallinas són ben méus, enrecordatên que són es téus néts, y domés jo elza som de gordà -li digué sa bruxa.

-Sirà com tu díus, amiga méua -assegurà en Gòri, ple d’agraiment-
Aviad es pollêts se convertiren emb gallinas, y cla, sas gallinas fan òus. Tal y com havía promês, cada día demunt las sèt d’es decapvespre, na Lluissona, arribava a cercà es séus cinc òus; qu’en Gòri li donava gustós pensand qu’éran es séus néts, y que sa bruxa elza gordava per convertirlós emb néts, cuand sas mares se reconvertissan en dònas…

Y ben bé que las conexía a totas sas gallinas, na Maddalena, na Teresa, na Juana, na Bèl, y na Margalideta. Ja vos porêu ben imaginà, quin éra es seú gust, cuand arribava a n’es galliné emb un grapad de blat a sa ma, y lis deya: “fiyas, fiyas”. Totduna totas anavan de cap a éll y li feyan una festa a n’es séu redòs, ¡no’n quedava gens de menjà! en aquells instàns porêu està ben segús, en Gòri éra es pare més felís d’el mon.

Com tot s’acaba, sas gallinas també un bon díe s’aturaren de fé òus, y mólt de gréu que li va sâbre a n’es pòbre Gòri, y més a sa bruxa gitana.

Es cap de poc tems, un dematí, com cada díe, cuand aquell pare va nà a veure lo que feyan sas séuas fíyas, va tení sa gran sorpresa de trobà que sas sevas fiyas ja no’y éran a n’es galliné.

Desesperad, pensand emb lo pitjó, el pobre, plorava y també malaía es díe que las va convertí en gallinas.

Va sê en aquell instant, que tornaren es séus dos fiys, que ja’vían servids a n’el Réy, en Matéu y en Juan, que tan aviad com véren a són pare plorand dins es galliné, y que sas séuas germanas no’y éran, li digueren: – Mun pare, ¿ahón són sas nostras germanas y perquê ploràu vos dins aquest galliné.?

En Gòri va contà fil per randa, tot lo que passà emb sa bruxa y es séu encantament, afegind innocentement, que no creya qu’élla hey tengués res que veure emb sa fuyta de sas gallinas, que massa bé s’havía portada sempre gordand ets òus qu’éran es néts. Es dos joves, que ja éran dos bergantells soleads, fors y fets a cop de batalla, se miraren un a s’altre y diguéren:

-Miràu qu’eu sou de betzol mun pare, y ben bé que vos han pres es pel. ¡Ara metéx hem d’anà de cap a ca sa bruxa, y ja’u trobarêm ahón són sas nostras germanas!

Dit y fet, es dos germàns agafaren es cavalls, es qu’elz havía donad el Réy, còma
reconexement a n’es való demostrad a batalla, y axí, partiren cap a Son Tróncos, a sercà a sa bruxa, a demanarlí nòvas de sas séuas cinc germanas. Ja’u creg que la trobaren, y ben aviad, juntament emb altras bruxas, bruxots, gitanos, gitanas y gitanêts, preparandsê un bon bròu de gallina, disposts a fé una bòna bauxa.

En Matéu, qu’éra es més fort, totduna l’agafà d’es pels, y emb un sol cop la va enfilà d’un abre, emb so cap per avall.

-¿Ahón són sas nostras germanas, bruxa d’el dimòni? -li demanà s’altre germà.

-Y jo qu’en sé de sas vostras germanas, noltros som bòna gent, som trobadas aquestas gallinas p’es carré, y las som cuynadas, ¡però si las volêu són ben vostras!

-Just t’ho demanaré un pic més: ¿Ahón són sas nostras germanas?

-¡No’u sé! -contestà sa bruxa.

Seguex…